Sabem, Joan, que no volies protagonismes, ni
tributs, ni cap altra cosa que et fes ser el personatge principal, el focus
d’atenció. Ja fa molts anys que ens coneixem; segurament no tants com els teus
amics de sempre de Vinaixa o d’altres poblacions, però són els suficients per
reconèixer-te dues virtuts que ens han acompanyat en la relació amb el CEG.
La primera i més important, l’amistat, la
bonhomia, l’excel·lent relació de complicitat que has mantingut amb cadascun de
nosaltres, amb cadascun dels membres del CEG amb qui et vas relacionar i de
retruc amb la resta dels nostres socis i sòcies. Sempre has tingut les portes
obertes per nosaltres, amatent a qualsevol cosa i disposat a ser el primer a
donar un cop de mà quan calia. En segon lloc, la teva implicació i interès en
la millora del teu estimat poble, però també de la comarca, en l’àmbit cultural
i patrimonial des que vas decidir formar part de l’entitat. Era un 16 de febrer
de 2008 quan vas entrar com a vocal de la junta del CEG. Aquell dia ja ens vas
deixar clares una sèrie de coses, entre elles ens vas dir: “Jo entro a la Junta ,
però no em feu
escriure. Us ajudaré en tot el que pugui”. I tant que ho
vas fer. I saps una cosa, vas acabar escrivint coses del teu poble, de
l’entorn, del paisatge. Des d’aquell dia ja tenies al cap la celebració d’una
de les trobades d’estudiosos a Vinaixa, com així va ser el 24 d’octubre de
2009, un dia important a la teva vida, pel teu esperit vinaixenc. Vas ser un
gran amfitrió, el millor. Vas ser el protagonista del “Cabal de Petjades”.
A partir d’aquí, van arribar múltiples presentacions
de llibres, exposicions, visites guiades pel nucli antic del poble. T’era igual
si fos per als nens de primària en les trobades de la ZER , per a les associacions de
dones, per a la gent que venia a la
Fira de l’oli i de la pedra, per a les trobades l’arxiprestat
o per a les caminades guiades pel terme on ens feies descobrir les
característiques de les plantes i flors del terrer, especialment aquelles
medicinals i remeieres, l’última, la caminada etnobotànica el 12 d’abril en
motiu de la visita al Parc de les olors de l’Albi.
Les campanes que ahir van tocar, que toquen avui i
que tocaran en el futur, sempre portaran, en el seu toc, una mica de tu. Vas
veure i viure, des del seu inici el naixement de la Magina i de la Montserrat. La seva
fosa a Riudellots de la Selva ,
la seva benedicció i finalment, la penjada. I tot això ho vas oferir a la gent
del teu poble. Les campanes de Vinaixa també et recordaran permanentment.
Joan Palau de cal Tarresà, pagès de soca-rel,
reivindicatiu, íntegre, implicat en la millora i progressió de l’ofici, lluny
queden les manifestacions dels anys setanta, i tan a prop que queden els seus
ideals pels quals vas lluitar. Sempre al peu del canó. Sindicalista,
cooperativista convençut d’unes idees que portaves de vegades a l’extrem. Això
et feia ser tossut, on ficaves l’ull ficaves la banya i per moltes explicacions
que et donessin no baixaves del burro, ja podíem dir missa.
També eres de la “ceba”, és a dir, independentista
fins al moll de l’os. Implicat, participatiu, compromès. Esperaves amb deliri
el 9 de novembre, però encara esperaves amb més desig la proclamació d’un nou
país, Catalunya, la teva república catalana. Joan, han estat molts anys
compartint les inquietuds del teu poble, de la comarca i del país, però
treballant sempre per aquests anhels. No ha estat una feina fàcil. Has viscut
de primera mà com a la nostra comarca li costa implicar-se en projectes nous, com
de difícil és canviar certes mentalitats i reconèixer la feina feta des del
darrera, des de la sala de màquines.
Allí on vagis segur que trobaràs algú per fer
tertúlia, per parlar dels problemes que els humans, malauradament, generem i, a
vegades, ni sabem resoldre. Esperem que puguis veure la teva Catalunya lliure,
aquella que tant reivindicaves i que ara ens toca a nosaltres vetllar
diàriament. Moltes gràcies, Joan, per tot allò que ens has aportat. Dels teus
companys i companyes del Centre d’Estudis de les Garrigues, que tinguis un bon
viatge cap a Ítaca, Joan.
Centre
d’Estudis de les Garrigues
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada