Recuperació de cants
populars i religiosos
Just acabada la Setmana Santa és un
bon moment per explicar-vos la investigació que està duent a terme l’equip d’investigació
d’en Jaume Ayats, doctor en Història de l’Art, especialitzat en etnomusicologia
i recentment guardonat amb el Premi Nacional de Cultura Popular.
Aquest equip va
començar la seva recerca el 2006 al Pirineu, quan es va constatar l’existència
de cant religiós polifònic masculí i de tradició oral. La sorpresa va ser quan
el 2011, Música d’Arrel, associació
cultural de La
Granadella que treballa per la recerca i la difusió de la
música i les tradicions populars, els informà de l’existència d’uns cants
similars durant la
Setmana Santa de la seva població, i va posar en contacte els
estudiosos amb els “cantadors”. Un dels cants més interessants d’aquest cicle
pasqual, que encara trobem en algunes poblacions, és el Miserere, un cant antigament molt comú, però actualment gairebé del
tot desaparegut. A La
Granadella encara es canta conservant l’estructura antiga: en
llatí i amb veus masculines. Les tradicions van lligades al territori i per
tant és possible que hi hagi més exemples en poblacions de la comarca. Així
doncs, seria bo aprofitar aquest estudi per documentar-les.
Fins a mitjans del s.
XX, en els pobles, el fet de cantar junts en els actes religiosos tenia
implicacions de notable importància. Cantar permetia viure i experimentar
individualment les jerarquies i els rols de vida social dels pobles petits. Totes
aquestes relacions i construccions socials es mostraven a través d’uns cants
monòdics i polifònics transmesos oralment de generació en generació, i gairebé
mai acompanyats per instruments. Qui prenia el protagonisme eren “els cantadors”.
Generalment eren els caps de casa i d’edat adulta que tenien una consideració
social més elevada pel sol fet de ser “cantador”. Els jornalers o homes vinguts
de fora, habitualment, no entraven a formar part d’aquest grup. Cantaven els
dies de les festivitats més importants de l’any dins l’església, normalment des
de dalt del cor; i tenien un paper molt important a les processons,
enterraments i altres actes fora de l’església, sempre acompanyant el mossèn i
les autoritats.
Són cants emmarcats dins una tradició oral comuna a tota la Mediterrània. Exemples
molt similars són els de confraries d’homes de Còrsega i Sardenya, que també
canten durant les celebracions religioses, en llatí i amb el mateix timbre de
veu que els nostres homes.
El final de moltes d’aquestes tradicions ve marcat pel
Concili Vaticà II, a partir de l’any 1962, en què l’església catòlica elimina
el llatí de la missa, i el poble passa a tenir un major protagonisme, per
exemple, en el cant. És el moment en què sorgeixen els primers cors parroquials
d’homes i dones. Els cants dels “homes vells” en llatí passen a ser considerats
“rústics” o de “l’antic règim” i es tendeixen a eliminar. Aquests cants mai no van
ser documentats perquè d’una banda els folkloristes i etnògrafs consideraven
que eren cants d’origen culte perquè eren en llatí, i d’altra banda, els
musicòlegs històrics no li donaven cap tipus de valor perquè no tenien autoria
i eren de transmissió oral. No eren ni “cultes” ni “populars”. És per això que
pràcticament no han arribat enregistraments fins als nostres dies i els
testimonis cada vegada són més escassos.
Per tot el que hem explicat, estem satisfets de poder
contribuir en l’estudi i en la documentació local i comarcal i de poder
treballar de la mà d’experts que són coneixedors de la vàlua d’aquest cants.
Cal potenciar estudis com aquests a la comarca per mirar de contribuir a una
bona documentació del nostre llegat cultural.
Judit Flix
Centre
d’Estudis de les Garrigues