La història de la festa
L’altre dia estava pensant el tema d’aquest article. Vaig escriure una llarga diatriba sobre l’estat de la historiografia garriguenca. Error. El text era insuportable i ple de pedanteries. Després en va venir un segon. I un tercer. I un quart. I llavors em vaig adonar que senzillament havia d’escriure sobre el que conec i estudio. És temps -espero que encara quan aquest article vegi la llum- de festes majors. Són actes col·lectius que formen part de la cultura popular, sovint vinculats a les formes d’oci de la joventut. El Manel Giné, pioner en diverses facetes del món de la cultura tradicional, ja fa anys que ens explica com eren les festes majors de temps reculats a través dels clàssics llibrets que encara s’editen per divulgar-ne la programació. La comarca està farcida d’aquests moments col·lectius, amb arrels molt profundes dins de l’imaginari popular. Lligats a orígens simbòlics tenen actes per a tots els gustos i edats, així com la virtut de no deixar mai a ningú satisfet. A Juneda tenen un magnífic fons de cartells d’actes del poble, i em consta que particulars d’altres poblacions també en van col·leccionant. Les festes majors, com tot, aniran canviant en el temps, de la mà de la societat en transformació constant en la qual viuen. Ens caldria, doncs, ser capaços de capturar en tota la seva força uns actes de tanta importància popular. Conservem les mostres de creació, de llibertat, de creativitat, de geni, i d’expressió que aquesta ocupació de l’espai públic momentània, com són els mercats per exemple, ens ofereix.
Sembla que l’escriptor nord-americà Lawrence Ferlinghetti digué un cop que si hi ha una gran depressió potser també hi ha una mica d’esperança. Es referia a la crisi de 1929 i no li faltava raó. La implicació de la joventut en els usos de l’espai públic, així com la perpetuació d’actes tradicionals i folklòrics són condicions imprescindibles per a la seva continuïtat. De festa, se’n pot fer a totes les edats, però les noves generacions seran les que les perpetuaran en el temps. Per als historiadors com jo tot és historiable. I aquest fenomen, també. És patrimoni immaterial. És història oral. És aquella història que si no escrivim mentre passa mai no sortirà als llibres.
Per acabar només una reflexió. Sovint es diu que qui perd els orígens perd la identitat. Jo em posicionaria d’una manera més laxa en aquest sentit, però hi puc estar d’acord. D’identitats se’n creen constantment, sovint generacionals en què s’enfronta la identitat dels pares i mares amb la dels fills i les filles. Són orígens més immediats però igualment importants. I heus aquí la pregunta: ens ho podem passar bé, podem fer que la joventut s’ho passi bé, si no sabem com s’ho passaven de bé les generacions que ens han precedit?
Marc Macià
Centre d’Estudis de les Garrigues
Que es tornin a fer combats de boxa del bo, a l'embelat de Borges!!
ResponElimina