CENTRE D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE CATALUNYA
(CHCC): AL SERVEI DE LA HISTÒRIA I DEL PAÍS
PER QUÈ HA ESTAT, ÉS I HA DE CONTINUAR SENT IMPORTANT?
1. El CHCC ha estat el principal organisme de la Generalitat, pràcticament des de la
seva creació (1984), destinat a la promoció (recerca) i difusió (publicacions) de la
història moderna i contemporània catalana. El nombre d’ajudes a la investigació
(uns 1.300, entre historiadors, investigadors i/o estudiosos, fins el 2010), i de llibres
publicats (611 fins el 2010) així ho demostren.
2. Cap altra institució ha pogut cobrir l’espai d’ajuda a uns col·lectius fonamentals en
la formació d’historiadors i historiadores catalans. Quins sectors? els joves
llicenciats en història que feien la seva tesi doctoral; els investigadors locals que
han realitzat un esforç extraordinari aquests darrers anys en la salvaguarda de la
història catalana; i els investigadors que ampliaven els seus estudis i que han
format part del bo i millor del sector historiogràfic català, molts d’ells professors a
la universitat i també a centres d’ensenyament secundari.
3. El CHCC ha estat fonamental en el suport a les polítiques de memòria de la
Generalitat, a través de projectes específics: la presència de negociants i
empresaris catalans en el mercat espanyol, la recopilació de documentació sobre la
República, la pèrdua de Cuba i Filipines i els catalans, la guerra civil i l’exili, la
publicació de memòries, l’elaboració del gran projecte del cost humà de la Guerra
Civil, el coneixement de documentació inèdita de diversos períodes (la guerra del
francès, el carlisme, el catalanisme...), la promoció de treballs i diverses iniciatives
a l’entorn de la Guerra de Successió o la cultura republicana catalana, entre molts
d’altres. El CHCC, doncs, ha cobert àmbits temàtics que el Memorial Democràtic,
amb una cronologia i àmbit temàtic més restringits, no ha tingut per missió
treballar.
4. No obstant això, pensem que és necessari seguir una política de col·laboració més
ferma a través de convenis amb les institucions amb les quals el CHCC ja està
estretament relacionada i amb les quals s’aconseguiria una major visibilitat i
reconeixement institucional intern: el Museu d’Història de Catalunya, l’Arxiu
Nacional de Catalunya, el Departament de Cultura, la secció històrico-arqueològica
de l’IEC, el Memorial Democràtic. En cap cas, però, una major col·laboració hauria
de significar disminuir els objectius i recursos del Centre, menys encara liquidar-lo,
quan ha demostrat tenir uns resultats excel·lents amb pressupost i personal més
aviat migrats.
5. I és també necessari, el CHCC, a fi de poder minimitzar i/o contrarestar la força que
exerceix l’Estat amb la seva particular manera d’entendre la globalització en el
terreny historiogràfic. I són tan grans que la historiografia catalana i la recerca
gairebé no tenen força per poder-se posicionar. Només un exemple: la valoració de
la recerca i la docència ja és bàsicament quantitativa. Avui en dia, qui no estigui
ben posicionat en les bases de dades internacionals (SCOPUS, WOK) simplement no
comptarà i no tindrà impacte. Pràcticament, els llibres ja no compten i, en lloc seu,
són els articles en revistes ben posicionades el que realment val. Qui certifica les
revistes que van a les bases de dades internacionals? el Ministeri, la FECYT, on el
català pràcticament no existeix, i tampoc els llibres i altres formats de recerca
propis de les Arts and Humanities. Amb el CHCC, i potser només amb el CHCC, hom
podrà fer front i potser corregir aquesta situació anòmala, bo i assumint el repte
d’aprofitar les oportunitats que la globalització ben entesa, suma i contrast de
particularitats, ens proporciona.
6. La feblesa del nostre país és la feblesa de la nostra historiografia. En aquest sentit,
el CHCC ha procurat sempre actuar com element aglutinador, amb fidelitat per la
història nacional i amb una actitud positiva envers el país. El Govern català no pot
acabar defensant l’indefensable i desmuntant el que hom diu que vol potenciar:
una consciència nacional catalana que –entre altres- pot donar el conreu de la
història de Catalunya a partir de la seva complexitat i pluralitat. La paràlisi i
l'esmorteïment del Centre dura ja molt i és incomprensible.
7. Per últim, quin sentit tindria desfer l’obra del CHCC quan el nostre país es troba
necessitat, justament, d’organismes consolidats i que donin sensació als sectors
professionals de continuïtat institucional?
QUINA ÉS LA SITUACIÓ EN QUÈ ES TROBA EN AQUESTS MOMENTS?
És per la circumstància de la proximitat de l’elaboració dels pressupostos que
l’ambient s’ha inquietat, i s’ha revifat la polèmica sobre si val la pena la
continuació del Centre com a ens independent o si per algun conveni queda sota
alguna altra del les estructures del ram que han aconseguit crear-se amb un major
potencial econòmic i, per tant, operatiu. Les inquietuds són diverses:
1. El temor persistent que entre els historiadors dels cercles influents de l’actual
govern n’hi ha que són refractaris al manteniment del Centre.
2. El temor que des del govern no tinguin clar el destí del Centre. Temen que sigui
absorbit per algun altre organisme o ens, i quedi en la marginalitat, reduït a un
mer apèndix, un centre de documentació i prou, sense capacitat investigadora ni
de foment de la investigació pel que fa a la història nacional en català.
3. El problema no són els diners, el problema és la consideració de la cultura, i més
encara de la història i també de la desubicació del Centre en l’organigrama. Per
tant, no es podrà justificar una dissolució amb un mínim de rigor i de seriositat. Cal
insistir que el Centre significa pocs diners, poc personal i, en canvi, els resultats
són desproporcionalment alts. Cal mirar les “Memòries” i molt especialment el
llibre editat amb motiu del 25è aniversari de la seva creació (DD.AA., 25 de la
creació del Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC). 1984-2009), els projectes per fer, els resultats, per valorar si de veritat se’l pot considerar ineficaç o prescindible.
4. El temor a què el nomenament de director/a del CHCC respongui a raons
estrictament polítiques, que es prescindeixi del consens entre la professió, i que
no es posin en valor la vàlua intel·lectual i els mèrits professionals de la persona.
5. I sobretot, també, la circumstància que actualment el Centre no té ningú que el
defensi i això pot implicar que sigui ignorat en els pressupostos.
QUÈ ES PODRIA FER?
1. L’ideal seria garantir la continuïtat amb el nomenament d’un nou director o
directora de consens i dotar el CHCC de pressupost.
2. Si l’escenari no és favorable, hom proposa la creació d’un petit Consell Assessor
interí pel Centre, sense cobrar, mentre no hi hagi director o directora, amb
l’objectiu de poder gestionar el que porta a terme en l’actualitat (Cost humà de la
Guerra Civil i la postguerra), sense renunciar a la possibilitat d’impulsar i
d’emprendre alguna nova tasca, sobretot en l’ordre commemoratiu (1812, 1714,
per exemple).
3. En la gestió d’aquest present tant complicat, potser caldria retornar a la
consideració de situar el Centre d’Història Contemporània de Catalunya en l’eix de
la recerca, l’assessorament en matèria d’història del país i de polítiques públiques
de memòria, i de commemoracions (75è aniversari de la Guerra Civil,
Commemoració del 1714 i centenari de la Mancomunitat, per exemple); el Museu
d’Història de Catalunya, en el de la memòria; i l’Arxiu Nacional de Catalunya, en el
de la recuperació i salvaguarda del patrimoni documental. Es tractaria, en
definitiva, de situar les coses al seu lloc i de corregir la disfunció existent amb la
creació d’altres ens que comparteixen, sovint, els mateixos objectius o que els
dupliquen, per bé que això no hauria d’impedir la col·laboració i la coordinació
positius entre tots, inclòs el Memorial Democràtic.
Subscriuen:
Josep M. Roig i Rosich
Lluís Ferran Toledano González
Enric Pujol Casademont
Jordi Oliva Llorens
Manuel Pérez Nespereira
David Agustí Belart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada