La rendibilitat social de les
rehabilitacions (I)
L’any 1972, la Conferència General
de la Unesco, reunida a París en la dissetena sessió del dia 16 de novembre, va
adoptar la Convenció sobre la protecció del Patrimoni Mundial cultural i
natural. D’aquesta Conferència enumerem algunes consideracions que han estan
incidint sobre el patrimoni: “El patrimoni cultural i el patrimoni natural cada
vegada estan més amenaçats de destrucció, no tan sols per les causes
tradicionals de deteriorament, sinó també per l’evolució de la vida social i
econòmica que agreuja la situació amb fenòmens d’alteració o destrucció encara
més temibles”, i en una altra consideració remarca “que el deteriorament o la
desparició d’un bé del Patrimoni cultural o natural constitueix un empobriment
nefast de tots els països del món, la Constitució de la UNESCO estipula que
l’organització ha d’ajudar a la conservació, al progrés i a la difusió del
coneixement, vetllant per la conservació i la protecció del patrimoni universal
i recomanant als països interessats que demanin les convencions internacionals
que facin falta”.
Aquestes consideracions, al nostre
país i en el decurs de la història, han merescut un tractament de protecció
especial. La normativa i els bons desitjos de conservació del patrimoni han
viscut un recorregut constant prou acceptable. No obstant això, no tot ha estat
protegit i valorat, ja que l’any 1978, la Direcció General del Patrimoni
Artístic recordava que “els béns culturals representen una riquesa màxima
insubstituïble i el seu aprofitament, conservació i explotació poden produir
una extraordinària rendibilitat econòmica, social i humana digna de ser
contemplada”. Tanmateix tot el corpus legislatiu escrit i fins i tot punitiu no
ha resultat sempre efectiu. Amb els diferents alçaments militars, atacs
descontrolats i guerres, sobretot ja en ple segle XX, el patrimoni cultural ha
patit agressions immerescudes, a vegades per desídia de les autoritats, a
vegades per falta d’interès, desconeixença de la normativa i valors històrics
de la pròpia ciutat o poble, i en moltes ocasions per un afany mercantilista
d’alguns empresaris i particulars que s’obliden de comunicar qualsevol troballa
i inclús no tenen escrúpols a l’hora de destruir vestigis del passat, autèntics
testimonis del pas del temps.
Dissortadament el patrimoni
arquitectònic ha estat el més perjudicat ja que s’ha enderrocat o s’ha reduït
part del seu conjunt, sobretot, el de les esglésies que ha sofert els atacs del
fanatisme dogmàtic que ha imperat en certes èpoques de la història. En alguns
casos aquest patrimoni eclesiàstic s’ha vist atrapat per l’espoli o per la
incultura de certs gestors de temples que no han dubtat a convertir “trastos
vells” en diners. Sense entrar avui en episodis concrets de Catalunya o de la
comarca de les Garrigues, és evident que cal disposar de més controls per part
de les autoritats quan es produeixen actuacions desafortunades, inspecccionant
les noves obres o moviments de terra i no tan sols quan s’acaben, sinó molt
especialment en els primers treballs i sempre sensibilitzant, des de les
escoles i instituts, que tot patrimoni cultural perdut és una part de les
arrels que no es tornaran a a recuperar ni per a la societat actual ni per a la
futura. Serà una llacuna en la pròpia història.
Giordano
Marqués
Centre
d’Estudis de les Garrigues
