Els que tenim un cert grau de passió pel patrimoni patim d’un mal que no
vol soroll. Quan viatgem tenim una tendència innata a observar en detall com es
gestiona el patrimoni als llocs que visitem, sigui a casa nostra o en qualsevol
banda del món: aquella esglesieta, la catedral de torn, fins i tot els
paviments dels carrers, les façanes i edificis nobles, aquell art pictòric,
unes restes antigues, els jardins, etc. Sovint la pregunta que hom es fa és: Què
podem fer nosaltres pel patrimoni? i aquesta enquesta ja té associades unes
connotacions de cosa que val diners i que no se sap ben bé per a què servirà o
si tindrà una utilitat pública/política. Poques vegades la reflexió és a la
inversa, Què pot fer el patrimoni per nosaltres? i és aquesta altra
visió la que cal fer que prosperi: el patrimoni és un llegat que ens
singularitza enfront d’un univers de patrimonis i mostres culturals diverses.
Fa 10 anys vaig visitar el complex patrimonial de la Sierra de Atapuerca, prop
de Burgos. És una mostra més que evident d’una gestió exquisida d’un llegat i
de com fer-ne un atractiu turístic –diners, prosperitat, llocs de treball,
presencialitat, etc. La gestió abraça tant una presentació sòbria in situ
–senzilla, no ostentosa o cara- de la feina feta en el jaciment de la trinxera
del ferrocarril com l’aula arqueològica Emiliano Aguirre situada a la població
d’Ibeas de Juarros i, com, finalment, el parc arqueològic d’Atapuerca on, en
poc menys de 4.000 m2
al mig de la serra a l’aire lliure, trobem explicada d’una forma
pràctica, real, tangible, palpable la vida de tots els homos –i llur habitat-
que han passat per aquelles terres; declarat Mundial per la UNESCO l’any 1985. I tot
plegat gestionat per la
Fundación Atapuerca integrada per la Junta de Castella i Lleó, la Diputació de Burgos i
els ajuntaments dels poblets i de Burgos però sobretot per universitats (fins i
tot la Rovira
i Virgili!) i una bona colla d’empreses privades que aporten també el capita.
Ja ho veieu: una mostra de suma de voluntats lloable. Podria parlar d’Altamira
però l’abisme entre la gestió d’allí i d’aquí és mentalment insalvable; hi
renuncio.
Ara el cap se me’n va a la
Roca dels Moros del Cogul. Aquesta mostra
singular d’art, juntament amb la de la resta de l’arc mediterrani de la
península ibèrica, fou declarada l’any 1998 a Kioto Patrimoni Mundial de la UNESCO. Des del Centre
d’Estudis de les Garrigues vam ser dels primers a demanar i exigir una solució
per a la joia de la corona garriguenca. I vam aconseguir crear una comissió
impulsora en què hi eren totes les institucions. Ja han passat 9 anys i
tot i que tenim el centre d’interpretació iniciat en una primera fase, gràcies
als governs d’esquerres al Cogul, al Consell, a la Diputació , a la Generalitat i ser
influents a Madrid, avui és insuficient i fa 3 anys que no es fa res! Fa
uns dies apareixia un joc sobre l’art rupestre a Tarrragona. La pregunta que
ens fem és: hi ha patrimoni mundial de segona categoria? El model a seguir ja
sabem quin és: la unió de voluntats fa la força i saber-se fer valdre davant
dels teus companys de partit i dels altres. La trilla està feta però ja fem
tard per treure un alt rendiment al nostre llegat atàvic. Vergonya, cavallers,
vergonya!
Jordi Satorra
Centre d’Estudis
de les Garrigues
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada